La meva experiència en l’art sonor és quasi nul·la, tot i que, la meva relació amb la música sempre ha estat molt intensa. Amb 17 anys vaig començar a aprendre a tocar la guitarra, i fins i tot, em vaig atrevir a fer les meves propies cançons. Actualment, segueixo molt lligada a la música a través de la meva parella, que toca el saxo, i els meus fills que toquen la bateria i fan dansa i ballet. A casa, tenim molts instruments, des de guitarres, bateria o flauta travessera, fins a trombó o teclat.
Tinc moltes ganes de començar a tope perquè crec que aquest taller serà un niu d’aprenentatges. Després de fer una primera ullada al material, informació i recurosos, crec que tot el que pugui aprendre m’anirà molt bé per enriquir les meves pràctiques artístiques.
El text reflexiona sobre la responsabilitat social de l’art i la seva capacitat per transformar la realitat social a través de pràctiques artístiques reivindicatives i participatives. Busco vincular les meves obres i d’altres artistes amb les experiències personals, sobretot des de la maternitat, com a font d’inspiració per abordar problemàtiques com els estereotips de gènere, les desigualtats socials, el feminisme, entre altres injustícies. A partir d’exemples de projectes propis, com “Infantesa Robada. Arxiu d’abús sexual infantil” o “Lliure per ser i fer”, poso en evidència la interdependència que existeix entre l’art, el context i la crítica social. Defenso l’art com una eina relacional que combina bellesa i denúncia, allunyant-se de l’estètica pura. L’objectiu principal és generar diàleg, qüestionar estructures culturals i promoure canvis profunds mitjançant processos col·laboratius i educatius, contribuint a una societat més inclusiva i igualitària.
L’art com a eina de canvi social i reflexió crítica
Totes les meves pràctiques artístiques estan correlacionades amb les meves experiències i el meu moment vital. No puc deixar de banda el que soc, el que sento i allò que m’envolta a l’hora de pensar, processar i crear qualsevol pràctica artística. Soc mare de dos nens i una nena, que depenen de mi, i el seu creixement personal depèn, en gran manera, d’allò que els transmeto i d’allò que veuen que soc i faig. És a dir, de l’exemple que jo com a Isabel i com a mare els ensenyo. Una responsabilitat enorme que vaig adquirir en el moment que vaig decidir ser mare.
Quan el meu fill gran, a l’hora de dinar, m’explica que a l’escola un dels seus companys s’ha rigut d’ell perquè porta la dessuadora de color rosa, o han deixat de banda a una de les seves amigues a l’hora de jugar a futbol pel simple fet de ser nena, penso en el llarg camí que encara ens queda per recórrer i aconseguir canviar les noves generacions.
Els seus problemes són també els meus. I el poder que m’atorga l’etiqueta d’artista vull aprofitar-lo per donar veu a alguns dels seus maldecaps, que alhora, també són problemes d’altres persones o col·lectius. Però, qui o què em dona dret a parlar en nom seu? Quin és el meu paper com a mediadora entre els problemes dels meus fills i una part de la societat? El meu art ha d’intervenir o intentar transformar la realitat social? Tot i que en aquest món globalitzat, on les desigualtats i les relacions de poder, entre d’altres, són més visibles que mai, el meu enfocament artístic pot ser una eina poderosa si s’utilitza amb un sentit profund de responsabilitat. El més important és investigar des del respecte i la reflexió. No caure en l’error de simplificar els discursos i apropiar-se de les històries que estem narrant, hem d’evitar reforçar aquestes desigualtats (Foster, 2001).
Una artista que m’inspira i que n’és un clar exemple és Núria Güell (1978). Aquesta artista reivindicativa realitza una investigació minuciosa de cadascun dels projectes artístics que realitza. S’implica professionalment i personalment en tots ells. “Ayuda Humanitaria” és una obra que exemplifica el compromís de l’artista, que va decidir casar-se amb una persona que no coneixia per ajudar-lo a obtenir la nacionalitat espanyola. Desafiant les concepcions tradicionals d’ajuda humanitària i exposant les dinàmiques de control i desigualtat inherents a aquestes iniciatives.
Núria Güell. Ayuda Humanitaria. 2008-2013
Tanmateix, la temàtica, el context i els objectius de les meves pràctiques artístiques acostumen a tenir el mateix origen i el mateix propòsit. Reconec que l’origen és el malestar dels meus fills, i el propòsit sempre és sempre, el reivindicatiu. Perquè així com Arthur Danto parlava de dues categories per anomenar quelcom art, el seu context i el consens dins el món de l’art (Fontdevila, 2018), a mi m’agrada entendre l’art que faig com una eina que combina la bellesa amb un missatge altament reivindicatiu. De fet, “Lliure per ser i fer”, segueix aquestes dues premisses, la bellesa de la fotografia amb l’ús acurat de filtres, amb el gran poder reivindicatiu de les imatges.
Lliure per ser i fer, 2023
De tal manera, que les meves pràctiques artístiques tenen certa interdependència del que els succeeix als meus fills o les meves preocupacions com a mare. Una de les pràctiques artístiques que més em va marcar va ser “Infantesa Robada. Arxiu d’abús sexual infantil”, en aquesta peça de videocreació parlo sobre l’ASI, l’Abús Sexual Infantil. Arran d’una xerrada de la Fundació Vicki Bernadet vaig voler tractar aquesta enorme problemàtica que afecta, com a mínim, un de cada cinc infants. Per tots aquests motius d’injustícia, no m’agrada crear peces aïllades, autònomes i sense cap mena d’objectius, més que el purament estètic (Fontdevila, 2018). La meva intenció és parlar i criticar el context, crear idees rupturistes relacionades amb les desigualtats i els malestars que m’envolten a mi i la meva família.
Infantesa Robada. Arxiu d’abús sexual infantil, 2022
Tal com defensa Bruno Latour (1947), la idea “pura” de l’art és incorrecte. Tots els agents implicats en l’art (els artistes, el públic, etc.), no únicament transmeten l’art sinó, el que per mi és més important, l’interpreten i el transformen. L’art no depèn d’una única cosa, sinó que depèn d’una xarxa de relacions de qualitat entre molts factors, està connectat a tot el que l’envolta. És un sistema relacional. És necessari trobar l’equilibri entre el que és disruptiu i seguir les convencions.
Actualment, vivim en una comunitat envoltada de problemàtiques socials a molts nivells com poden ser la violència masclista, les desigualtats econòmiques o el baix nivell educatiu. Problemes que es veuen reforçats i s’alimenten dels nous mitjans i el seu poder intrínsec de control sobre la societat. L’accés a les noves tecnologies crea discursos pobres i superficials que arriben a les pantalles amb més poder que mai. Discursos pobres o falsos que els més joves veuen a través de les xarxes socials i que fan seus com si fossin veritats absolutes, que l’únic que aconsegueixen és crear més desigualtats i males conductes. Si el meu tiktoker de referència explica que els infants marroquins són una molèstia per la comunitat o que existeixen granotes voladores, jo promulgaré aquestes teories als que m’envolten i les defensaré amb totes les meves forces.
Per aquests motiu, les meves pràctiques artístiques reivindicatives, tenen com a origen aquest malestar generat i divulgat per la societat. Però no parlo de problemàtiques actuals, tracto temes que sempre hi han sigut, però que s’han amagat i s’han trasmès com a quelcom normal. Comportaments i pensaments enquistats que ja no callen, tot el contrari, s’estudien i es denuncien. Un dels meus primers projectes, “Maternar” va consistir a crear un mural per a parlar sobre la maternitat i les pressions externes que ens imposen i ens imposem a l’hora de criar. Ens diuen que hem de ser unes mares exemplars, alhora, hem de tenir una bona feina, i cuidar la nostra parella i ser unes bones mestresses de casa. Aquest mural exemplifica totes aquestes pressions imposades.
Maternar, 2021
Aquests projectes tenen un valor i una funció determinada en funció de l’època, la cultura i el públic que l’envolta. Un exemple senzill de mostrar aquesta rellevància del context és portar una obra d’art a una altra cultura o, inclús, a una altra època. Vegem-ho, si agaféssim el quadre d’Edward Hopper, Gas, i el mostréssim a França abans de l’existència dels cotxes ningú l’entendria. Es convertiria en quelcom vingut del futur.
Per aquest motiu, el meu interès de mostrar el meu projecte artístic “El gènere a través de l’art”, als centres educatius. Ens trobem en una l’època en què alguns infants són lliures de fer i ser el que volen. Infants amb un element clau, el suport per part d’algunes famílies i algunes amistats. Infants que tenen la llibertat que altres generacions no han tingut mai. El meu fill té companys que quan el seu pare el ve a recollir li diu que no ha de tractar amb duresa a les nenes, que són més delicades, però també hi ha el nen que surt ben content de l’escola amb la seva jaqueta nova de color rosa. Però aquesta situació encara xoca amb la cultura en què encara vivim. Una cultura retrògrada i enquistada, adultocentrista que constantment col·lisiona amb tots aquests pensaments.
En un punt mitjà veiem que cada cop són més les noies que juguen a futbol, però encara podem passar per un entrenament i sentir la frase de l’entrenador: “lluites com una nena”. Tot i que ja podem veure com hi ha marques comercials sense distinció de gènere en els seus productes, encara anem a comprar un ou de xocolata i ens pregunten si el volem rosa per a una nena o blau per a un nen. I així podríem seguir amb centenars d’exemples.
En la mateixa línia i després d’haver llegit el llibre “Coeducar, aposta per la llibertat”, he pogut entendre, i alhora, esgarrifar-me per tot el que he llegit. La jerarquia de gènere, com els homes pel simple fet de ser-ho estan per damunt de les dones. La prohibició dels estudis a les nenes o el limitat accés de les dones a càrrecs superiors quan s’ha demostrat que acadèmicament són més potents que els nens. La diferència de tracte entre sexes, s’ha demostrat que ja dins la panxa de la mare, es tracta i parla amb més delicadesa i cura a les nenes que als nens. El que més m’ha preocupat ha estat veure tot això de primera mà al parc, a casa o a qualsevol lloc.
En relació, el text de “Teoría de la deriva”, m’ha fet pensar en una part del llibre de Marina Subirats (1943) on explica que en els centres educatius, les noies es mouen menys i acostumen a estar en zones més apartades, com porxos o racons on seure. Les zones més centrals i concorregudes, com la pista de futbol o bàsquet, són per als nens. Aquesta situació, de retruc, afecta la psicogeografia de l’entorn. La coeducació, igual que a la deriva, també ha de dur a terme una anàlisi crítica dels espais i la seva organització. S’ha de replantejar l’arquitectura i fomentar un espai flexible i realment significatiu (Debord, 1999).
Aquesta jerarquia de gènere de la que parla Subirats em preocupa especialment i personalment d’ençà que vaig saber que tindria una filla. Tot i que no hauria de ser així, i pot contradir el meu discurs anterior, no podem educar de la mateixa forma un nen o una nena, utòpicament seria l’ideal, però vivim en una societat que no està preparada. Tinc ganes de preparar un projecte feminista per a defensar els drets i denunciar tots els maltractaments que reben les nenes. Quan penso en poder de lluita feminista i poder penso en Marina Abramovich (1946), i en especial la seva obra performativa “Rythm 0”, un crit de resistència a la cara del control i el poder. Tant de bo, tenir una part de la valentia i de la força d’aquesta artista.
Un altre dels punts rellevants és el context, com totes aquestes pràctiques artístiques tenen un context determinat. Tots neixen i creixen d’una determinada situació. Un exemple és la meva pràctica artística “Mallot” té com a context la pressió social i els prejudicis que s’associen a la pràctica del ballet per part d’un nen. El Nil va rebre molts comentaris sobre com havia de fer la seva activitat extraescolar de ballet. “Et pots posar mallot, però no tutú” o “I no hi ha roba de ballet per a nens?”. Aquest és un clar exemple d’art activista que utilitza el cos, el simbolisme i la ironia per a posar en qüestió els prejudicis de gènere i promoure una societat més inclusiva i lliure. Vaig convertir el cos en suport, matèria i signe alhora (Vidiella, 2013).
Mallot, 2022
Des del meu punt de vista, les pràctiques artístiques han de tenir un efecte sobre la societat, han de tenir la voluntat de fer valdre el potencial del treball col·laboratiu per crear vincles, generar transformacions socials i redefinir models tradicionals. I això ho he intentat aconseguir en la majoria de les meves pràctiques, i també ho vull aconseguir amb “El gènere a través de l’art”, en el seu vessant més participatiu. En la relació entre els infants quan hagin de crear una peça col·laborativa. Qüestionar les estructures que ja existeixen i fomentar noves formes d’aprenentatge i convivència. Aquest treball cooperatiu entre els infants, on cada grup contribueix amb idees i reflexions, valora els processos col·laboratius allunyant-se de l’individualisme tradicional i fomentant la participació horitzontal (Marzo, 2007). La proposta del taller, on es crea una escena lliure d’etiquetes de gènere materialitza aquesta noció de treball col·lectiu com una forma d’explorar idees complexes i transformar dinàmiques socials. Generar canvis profunds amb les eines de la part pràctica i participativa.
Per acabar, m’agradaria exposar en la importància de les relacions que l’art crea entre les persones, les idees i el seu entorn. Una obra d’art, té la capacitat de ajuntar coses que no tenen cap tipus de relació i convertir-les en quelcom significatiu. És el cas d’una de les meves peces fotogràfiques “Diversitat de gènere en curs”, una fotografia que parla sobre el maltractament i l’aïllament, a través d’un munt de peluixos. Aquesta peça crea un diàleg amb el públic, tal com diria el crític Serge Daney (1944), “una obra ha de tenir un rostre que ens mira, com si demanés un diàleg” (Bourriaud, 2006).
Diversitat de gènere en curs, 2022
En resum, busco reflexionar sobre la responsabilitat social de l’art i la seva capacitat per transformar la realitat a través de pràctiques reivindicatives i participatives. Les meves experiències personals, especialment com a mare, són la principal font d’inspiració de les meves obres, que aborden problemàtiques com els estereotips de gènere, les desigualtats i altres injustícies socials. Influïda per artistes com Núria Güell, Marina Abramovich i d’altres teòrics, defenso l’art com una eina relacional que combina bellesa i denúncia, allunyant-me de l’estètica pura per apropar-me a la crítica social. A través dels meus projectes, vull qüestionar les estructures culturals i promoure canvis reals mitjançant processos col·laboratius i participatius, amb l’objectiu de contribuir a una societat més inclusiva i igualitària.
Bibliografia
Becker, Howard. Mundos del arte y actividad colectiva. Universidad Nacional de Quilmes, 2008.
Bourriaud, Nicolas. Estética relacional. Buenos Aires: Adriana Hidalgo, 2006.
Debord, Guy. Internacional situacionista, vol. I: La realización del arte. Madrid: Literatura gris, 1999.
Blanco, Paloma. Explorando el terreno. Ediciones Universidad de Salamanca, 2001.
Fontdevila, Oriol. El dispositivo del arte. Bilbao: Consonni, 2018.
Forné, Ester. “¿Por qué las artes son útiles en la transformación pedagógica de los centros educativos?” Revista Espacios 43, no. 12 (2022): 48–58.
Foster, Hal. El retorno de lo real. Madrid: Akal, 2001.
Núria Güell, en especial el seu projecte “La Feria de las Flores”.
Schola Didàctica Activa, organitza tallers d’història, activitats d’art i visites al patrimoni cultural dirigides als centres educatius de tot Catalunya. Treballen en estreta col·laboració amb el professorat per ampliar l’oferta d’activitats educatives, millorant contínuament i consolidant-se com a experts en la didàctica del patrimoni.
CESIRE és un centre de recursos pedagògics especialitzat que té com a objectiu donar suport a la innovació i a la recerca educativa en l’àmbit escolar. Aquest organisme treballa per impulsar la millora contínua de l’ensenyament, oferint recursos, assessorament i formació al professorat. A més, promou projectes que integren metodologies innovadores i fomenta la col·laboració entre centres educatius, investigadors i altres agents del sector educatiu.
Alvaro Bilbao i David Bueno com a neuropsicòlegs i per a destacar la importància de la creativitat per al correcte desenvolupament del cervell. També la teoria del primer autor per a comunicar-me correcta i efectivament amb els infants.
COEDUCAR A TRAVÉS DE L’ART
“Coeducar a través de l’art” serà la primera acció d’una sèrie d’intervencions per a treballar conflictes o problemes socials que afecten els infants en la seva construcció personal i col·lectiva.
En aquesta primera intervenció tractarem la coeducació amb els infants a través de pràctiques artístiques, però l’objectiu és utilitzar la mateixa metodologia per a treballar diferents aspectes fonamentals per al correcte desenvolupament dels infants a l’escola, i en conseqüència, dins la societat.
Presentar i explicar el concepte coeducació als infants.
Reflexionar i empatitzar sobre les opinions pròpies i dels altres.
Conèixer noves i nous referents artístics.
Modificar dinàmiques individuals i grupals.
Pla d’actuació
1. Explicar que és la coeducació
Què és la coeducació? Com la podem veure representada a l’aula? Com podem fer petits canvis? Quina diferència hi ha entre gènere i sexe? Farem una mica d’història sobre la coeducació i trobarem resposta a aquestes preguntes. Afegirem el concepte de la “mirada violeta” per a que els infants puguin detectar elles i ells mateixos les desigualtats i les jerarquíes de gènere (Subirats, 2017). Serà molt important contextualitzar (Roca, 2020)
2. Presentar una artísta i una peça artística als infants.
Tot i que encara no sé quina artista i obra utilitzaré, primer de tot, presentarem a l’artísta, explicarem la seva biografia, les seves feines més rellevants i anècdotes divertides.
Presentarem una de les seves peces artístisques triades per al taller. Jo, com a facilitadora, explicaré el que hi puc veure representat, el que em fa sentir, el que hi veig amagat, etc. Després serà el torn dels més petits.
3. Reflexionar i debatre a través d’hipòtesis i preguntes
Plantejarem una hipòtesi i dividits en petits grups, hauran de parlar, debatre i reflexionar sobre el que hi veuen ells i elles representat en aquella obra. No només allò que és pot veure, sino allò que està amagat o allò que ells i elles completen amb la imaginació.
Serà molt important la feina de les docents i la meva, per a propiciar el debat mitjançant preguntes.
Posteriorment, compartirem amb la resta de classe el que cada grup ha extret i crearem un altre debat i reflexió sobre el que hem treballat de forma grupal. Veurem altres mirades a les dels nostres grups i posarem en valor tot el que és digui.
Al mateix temps que els infants reflexionin i parlin, ferem una llista d’idees, paraules i conceptes que vagin sorgint, aquesta llista, juntament amb les creacions, ens servirà per a fer la avaluació.
4. Dissenyar i crear una peça artística
Sota una única premisa “crear una peça amb el material que tenen amb el títol: X”. La idea és interferir el mínim (Gimeno, 2002). Tot i que encara encara estic donant voltes al tipus de peça que serà i quin material s’utilitzarà, tinc clar que vull proposar l’ús de colors, suports en blanc i altres elements de decoració.
5. Avaluació
Per acabar farem una avaluació amb els ítems recopilats del debat i les obres d’art que hauran creat (Roca, 2020).
6. Exposar la peça artística en col·laboració amb l’entorn
En col·laboració amb els recursos de l’entorn (Roca, 2020), en aquest cas la Biblioteca Valentí Almirall, realitzarem una exposició temporal de les peces creades. La idea és que les famílies dels infants puguin visitar l’exposició i compartir amb els seus fills i filles el que han treballat a classe. La pedagogia familiar ha de contemplar-se com una acció paral·lela a l’actuació amb els infants. (Gimeno, 2002)
ART I EDUCACIÓ
L’art és una eina poderosa per generar canvis en la societat, i és essencial aprofitar-la per transformar una realitat que necessita millores. Els infants són el motor del canvi, i cal preparar-los per construir una societat més harmònica, respetuosa i igualitària.
Malgrat això, la falta de recursos i el poc reconeixement de l’educació artística limiten el seu potencial en el desenvolupament dels infants. Diversos estudis i experiències mostren els beneficis de l’ensenyament a través de les arts, però encara hi ha centres educatius que no ho integren prou en el seu projecte de centre.
Independentment del model educatiu, l’art pot ser present a l’escola amb projectes diversos com el teatre, el land art o el podcast, fomentant la col·laboració, la reflexió i l’aprenentatge integral. És urgent dotar els centres de més recursos i donar més valor a l’educació artística per aprofitar tot el seu potencial.
BIBLIOGRAFIA
Bilbao, Álvaro. El cerebro del niño explicado a los padres. Barcelona: Plataforma Actual, 2015.
Bueno, David. Educa el teu cervell. Barcelona: Rosa dels vents, 2024.
Forné, Ester. “¿Por qué las artes son útiles en la transformación pedagógica de los centros educativos?” Revista Espacios 43, no. 12 (2022): 48–58.
Generalitat de Catalunya. “CESIRE”. 2024. Data d’accès: 22 novembre de 2024. https://serveiseducatius.xtec.cat/cesire/
Generalitat de Catalunya. “El treball per projectes: aprenentatge autèntic (2019)”. 2024. Data d’accès: 21 d’octubre de 2024. https://repositori.educacio.gencat.cat/handle/20.500.12694/3175#page=1
Gimeno Sacristán, José. “La construcció del discurs i de la pràctica de l’educació artística” 139–157. València: Publicacions de la Universitat de València, 2002.
Güell, Núria. “núria güell”. 2015-16 Data d’accès: 19 de novembre de 2024. https://www.nuriaguell.com/portfolio/la-feria-de-las-flores/
Red planea. “Lo que puede una escuela” 2024. Data d’accès: 20 de novembre de 2024. https://redplanea.org/recursos/lo-que-puede-una-escuela/
Roca Sala, Mireia. “La escuela crece y se transforma a través de la educación artística.” Revista Aula 29 (2020).
Schola Didàctica Activa. “Schola”. 2024. Data d’accès: 19 de novembre de 2024. https://www.scholactiva.com/que-fem-activitats-escolars/
Subirats, Marina. Coeducació, aposta per la llibertat. Barcelona: Octaedro Editorial, 2017.
En aquest sociograma he representat els pilars més importants del meu projecte. Per una banda, la sèrie fotogràfica i, per altra banda, la intervenció a l’escola. Tot unit sota el mateix lema, la llibertat de ser i fer. Podem veure com hi apareixen altres agents implicats com la mestra, el centre educatiu, la societat, etc.
Hi trobem dos contextos relacionats. La situació personal del meu fill a l’escola, que representaré des de la finestra de la seva habitació i els globus de colors i negres. I aquest treball previ em servirà per a presentar i fer una intervenció a l’escola i l’aula del meu fill. Allà on ell rep aquests comentaris, allà on es troben aquests infants que recriminen i limiten als seus propis companys i companyes amb els seus comentaris punyents.
Els canvis més rellevants des de l’inici han estat la forma de presentar el projecte artístic. Serà una eina de treball per a parlar de la coeducació, el gènere i la llibertat individual i col·lectiva dels infants. Un espai de llibertat d’expressió verbal i artística.
He introduït també una part expositiva. En aquesta els infants exposaran les creacions que hagin fet a la part pràctica de la intervenció, al taller. Aquesta exposició es durà a terme a la biblioteca del poble, on familiars, amics i tots els habitants del poble que ho vulguin la podran visitar. Aquesta exposició també comptarà amb la projecció de la meva peça artística en format vídeo en bucle.
He volgut afegir també una part molt important com és la família. Les famílies tenen un enorme pes en els aprenentatges i comportament dels més petits. Els infants reprodueixen comportaments i comentaris dels seus adults de referència, que acostumen a ser els pares, mares i germans o germanes. Pot ser els canvis han de començar per la família, i per aquest motiu és important fer-los partícips d’aquesta intervenció.
El meu projecte pretén ser una eina reivindicativa, i alhora, educativa. Vull realitzar una sèrie fotogràfica que presentaré en format d’Stop Motion, amb una veu en off explicant el que està succeint, pensaments, idees, etc. A més, subtitularé l’àudio per a facilitar-ne la comprensió.
Amb aquest projecte parlaré del gènere i la dificultat que tenen alguns infants de fer i ser el que vulguin fora i dins l’escola. Com se senten reprimits pels seus propis companys i companyes, pels familiars i desconeguts, serà un trajecte que mostrarà com aquestes accions poden arribar a afectar el desenvolupament personal i col·lectiu dels infants.
La idea és presentar aquest projecte artístic al cicle inicial de primària (1r i 2n de primària), fer una xerrada i realitzar un taller per a parlar sobre el gènere i la coeducació amb els infants. Què és la coeducació? És el mètode educatiu que es basa en el principi d’igualtat i la no discriminació per raó de gènere.
La bitàcola m’ajudarà a estructurar i analitzar tots els passos que vaig seguint. Em sembla molt interessant l’ús d’aquesta eina de registre per a portar un control exhaustiu del procés artístic. Descobrir la bitàcola m’ha fet pensar en l’artista Maru Quiñonero (1979), ella escriu un text relacionat amb la seva obra pictòrica que l’acompanya i forma part d’aquesta. M’agradaria que la meva bitàcola, a banda de ser un registres, fos un relat del meu projecte artístic.
RTVE. “Desatados 220. Maru Quiñonero.” 2022. Data d’accés: 11de novembre de 2024, https://www.rtve.es/play/audios/desatados/desatados-maru-quinonero/6483188/
Subirats, Maria. Coeducació, aposta per la llibertat. Barcelona: Octaedro Editorial, 2017.
Carrasco, Sílvia. La coeducación secuestrada. Barcelona: Octaedro Editorial, 2022.
L’Escola Pau Vila és el centre on van els meus dos fills, però només el Nil està al cicle inicial, en concret, segon. El coneixement i apropament va en relació amb l’escola, la meva pròpia experiència com antiga alumna del centre, les extraescolars, i formar part activa de la societat que ens envolta. La meva coneixença parteix de xerrades informals amb els infants, les famílies i les mestres. Una part molt important és la lectura de material i el visionament de xerrades sobre la coeducació, així com la lectura dels recursos de l’assignatura.
La part central del sociograma és el grup d’infants on realitzaré la intervenció, en aquest cas, el grup de nens i nenes de 1r i 2n de primària. Les principals branques són la família, la tutora (fa la major part d’hores lectives amb el mateix grup), la societat en què conviuen (amics, coneguts i desconeguts) i l’activitat que proposaré.
Aquesta intervenció té una part immediata, reflexionar, pensar i crear una peça en funció d’unes premisses, però part d’aquesta intervenció busca resultats a mitjà i llarg termini. Fer reflexionar als infants d’allò que succeeix a l’escola, però també fora d’ella. Per exemple, les extraescolars, amb la mateixa família i amb l’altra gent del poble.
Un dels principals reptes és adaptar el discurs per a fer-lo accessible als infants de 6 a 8 anys. Acabar de plantejar el taller de forma creativa per obtenir resultats atractius per als infants, les famílies i la població. Aconseguir quelcom impactant que els faci reflexionar, i perquè no, modificar conductes.
El context requereix molta cura i sensibilitat, fer una proposta divertida, però tenint sempre present que és un tema molt important i que requereix tota l’atenció i respecte per part de tots els actors.
He de dibuixar un bon discurs. Partint del projecte artístic per explicar la definició de coeducació i la situació/realitat actual pròpia o dels companys i companyes, seguir amb la intervenció i el lliure pensament d’idees, posteriorment, jugar per a crear una peça artística en col·laboració, i finalment, exposar-la i mostrar-la a la família, els iguals i al poble del Papiol.
A partir del debat amb la Carme i el Manuel he vist les ganes i la il·lusió que comparteixen els companys i companyes per a fer les coses millor. Aquesta empenta per a utilitzar l’art com a eina de retrobament i de col·laboració, i les ganes d’erradicar les creences sobre el gènere. Els tres vam compartir reflexions personals, vam parlar de la utopia de les escoles i instituts, i tot i que el regust va ser una mica amarg, per la falta de recursos, entre d’altres, em quedo amb les ganes de millorar la situació, en primera i última instància pel bé, sempre, dels infants.
Núria Güell amb La Feria de las Flores, ens parla sobre l’explotació sexual infantil, sobre el patriarcat i com la societat dona l’esquena a aquesta terrible situació i tot el que l’envolta. A través d’una peça videogràfica mostra l’obra de forma més directa i elimina l’aura mística que acompanya l’objecte de l’obra d’art.
El meu projecte para sobre el gènere i com la societat és la que dicta el que està bé i el que està malament amb relació al gènere i la sexualitat dels infants. Utilitzaré la fotografia vertical, desprenent un to subjectiu i intimista (Cortiglia i Cesari, 2022). Jugant amb la combinació de color i el blanc i negre vull parlar d’atemporalitat i tristesa.
Tots dos projectes neixen a favor dels drets fonamentals dels infants. Tot i que, parlen de temes diferents, es poden relacionar a escala social i cultural. Tant l’explotació sexual infantil com la repressió de gènere i sexualitat passen inadvertits a causa de la indiferència i a la complicitat de la societat.
Núria Güell és l’autora del projecte, però va comptar amb la col·laboració de quatre menors que havien estat víctimes d’explotació sexual. Quatre noies que van voler explicar al món les seves pròpies vivències.
En el projecte que vull dur a terme jo soc l’única autora, i serà una autoria individual. En un principi, no tindré de la col·laboració de ningú, però si arriba un dia que s’exposa el meu treball m’agradaria disposar d’experts per a fer xerrades sobre la temàtica.
Admiro molt de la Núria Güell, el seu compromís fins a les últimes conseqüències, amb els projectes que realitza. Escolta les necessitats de l’obra i estira els límits fins on sigui necessari. No li importa traspassar límits morals, socials o legals (Mareu, 2023).
Ara per ara, no sé si seria capaç de traspassar cap límit, sobretot legal, amb el meu projecte, però m’agradaria tenir la valentia que té ella per a poder-ho fer. Tot i que el meu projecte no ha d’anar cap aquest camí, mai se sap on puc arribar a exposar-lo o els agents que em trobaré en un futur.
Núria Güell va rebre una invitació del Museu de Antioquia per a crear un projecte en relació amb la violència en el cos femení. En aquest cas el lloc era clau per a poder dur a terme el projecte. El museu és on estaven les pintures i escultures de Fernando Botero, artista costumista, i d’on sortiran totes aquestes explicacions relacionant les experiències de les nenes amb les pintures d’escenes i costums de la societat de l’època.
El meu projecte també té un vincle irreemplaçable, on l’obra perdria tot el significat. La finestra de casa on s’atraparan tots els globus i amb ells totes les emocions dels infants. S’estableix un vincle entre el treball i el context, una especificitat que és irreemplaçable (Coderch, 2020).
Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció ha estat l’origen de la seva idea. Ha nascut arran d’una experiència pròpia. Veure la quantitat de nenes esperant per prostituir-se darrere el museu, o la venda dels serveis de menors com si es tractés d’un lloguer de cotxes.
A diferents nivells, però la meva idea de projecte també ha sorgit d’una experiència personal amb el meu fill gran. Veure tots aquests agents interns i externs que el limiten i li diuen el que pot fer i ser i el que no.
Güell tenia una cosa clara, la Yolanda, la Valentina, la Jade i l’Evelyn: “podien dir el que volguessin, i si el públic no volia escoltar, no era problema seu” (Magazín, 2016). Jo vull que les meves fotografies diguin el que vulgui i com vulguin, interpel·lar al públic, i si aquest decidir marxar era problema seu. Els que veiem i callem són responsables del que està passant.
Una de les frases impactants és: “el plaer arrasa amb tot, en tots els àmbits” (Mareu, 2023). Te n’adones, que sigui l’àmbit que sigui tot es redueix a fer sempre allò que provoqui plaer, benestar i rebutgi el malestar, tot això des de l’egoisme i sense importar-ne les conseqüències.
En aquest projecte, tal com succeeix amb el projecte de Núria Güell, vull sortir de la posició de víctima instal·lada en el victimisme i ser una víctima i assumir-ho amb identificació i força per a reivindicar des de la lluita i no la pena i decadència.
La Feria de las Flores, ha estat esposada a escala audiovisual a diferents punts del món. La seva repercussió la portat a ser una peça d’exposició per a denunciar l’explotació infantil. M’agradaria que el meu projecte també fos una eina de difusió en forma d’exposició itinerant o material imprès.
En conclusió, tot i tractar temes diferents, convergeixen en la lluita pels drets fonamentals dels infants i la denúncia de la complicitat social davant la repressió de gènere i l’explotació. El meu desig seria que la meva obra, com la de Güell, esdevingui una eina per sensibilitzar el públic i generar canvis, tot interpel·lant-lo amb força i autenticitat. En definitiva, aquest text subratllo la importància de l’art com a mitjà de denúncia i transformació social.
BIBLIOGRAFIA
Coderch, Lua. Projecte en context. Recursos d’aprenentatge textual. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). 2020. https://arts.recursos.uoc.edu/projecte2/projecte-en-context/
Cortiglia, Fernando José., Cesari, Luciana. Fitxes temàtiques sobre recursos espressius en fotografia. Recursos d’aprenentatge textual. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). 2022.
Moreu, David. “Núria Gëull. “La feria de las Flores””. 2023. Data d’accès: 19 d’octubre de 2024. https://www.sep-psicoanalisi.org/2023/09/01/nuria-guell-la-feria-de-las-flores/
Güell, Núria. “núria güell”. 2015-16 Data d’accès: 19 d’octubre de 2024. https://www.nuriaguell.com/portfolio/la-feria-de-las-flores/
Magazín. “Núria Güell: La Feria de las Flores”. 2016. Data d’accès: 20 d’octubre de 2024. https://universes.art/es/magazine/articles/2016/nuria-guell
Aquesta setmana passada vam veure la pel·lícula Inside Out 2. Dos dies després de veure-la, el meu fill gran, el Nil, quan estàvem estirats al llit abans d’anar a dormir, em va preguntar si ell també tenia tots aquells personatges al cap. Com vaig poder, vaig explicar-li que tots aquells personatges eren emocions que tots i totes les teníem dins. Que tot aquest grup d’emocions ens feien ser qui érem i llavors va ser quan em va dir que ell en aquell moment estava trist perquè un company de classe li havia dit que com portava els cabells llargs era una nena i que se’l volia tallar.
Seguint la temàtica dels meus últims projectes, parlaré sobre els infants i totes les paraules negatives i repressores que reben pel simple fet de ser i fer allò que senten, perquè no es troben dins dels principis que marca la societat.La tècnica que utilitzaré serà la fotografia, jugaré amb el blanc i negre combinat amb el color alterat. El lloc serà una finestra de casa, el lloc que m’ha acompanyat en els últims projectes i que ja ha adquirit un significat molt important per a les meves creacions artístiques.
En aquesta finestra atraparé molts globus de colors. La idea és utilitzar aquests globus com a símbol de les emocions que tots els nens i nenes tenen dins. En canvi, els globus negres representaran totes aquelles frases que reben dels altres per a reprimir-los, jutjar-los i limitar-los. La intenció és esborrar totes les emocions, anul·lar els infants amb tots aquests globus negres com a reivindicació.
Crearé paraules amb els globus negres. Aquestes paraules aniran apareixent entre tots els globus de colors que estaran dins els barrots de la finestra de casa. Tot i que aquesta part més tècnica encara he de mirar com fer-ho perquè es llegeixi correctament.
Públic 
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.