ActiFolio: 241 Projecte III - Aula 1 241_20_216_01

Abstract

El text reflexiona sobre la responsabilitat social de l’art i la seva capacitat per transformar la realitat social a través de pràctiques artístiques reivindicatives i participatives. Busco vincular les meves obres i d’altres artistes amb les experiències personals, sobretot des de la maternitat, com a font d’inspiració per abordar problemàtiques com els estereotips de gènere, les desigualtats socials, el feminisme, entre altres injustícies. A partir d’exemples de projectes propis, com “Infantesa Robada. Arxiu d’abús sexual infantil” o “Lliure per ser i fer”, poso en evidència la interdependència que existeix entre l’art, el context i la crítica social. Defenso l’art com una eina relacional que combina bellesa i denúncia, allunyant-se de l’estètica pura. L’objectiu principal és generar diàleg, qüestionar estructures culturals i promoure canvis profunds mitjançant processos col·laboratius i educatius, contribuint a una societat més inclusiva i igualitària.

Paraules clau: maternitat, art reivindicatiu, gènere, pràctica artística, educació, interdependència, transformació social, col·laboració.   

 

L’art com a eina de canvi social i reflexió crítica

Totes les meves pràctiques artístiques estan correlacionades amb les meves experiències i el meu moment vital. No puc deixar de banda el que soc, el que sento i allò que m’envolta a l’hora de pensar, processar i crear qualsevol pràctica artística. Soc mare de dos nens i una nena, que depenen de mi, i el seu creixement personal depèn, en gran manera, d’allò que els transmeto i d’allò que veuen que soc i faig. És a dir, de l’exemple que jo com a Isabel i com a mare els ensenyo. Una responsabilitat enorme que vaig adquirir en el moment que vaig decidir ser mare. 

Quan el meu fill gran, a l’hora de dinar, m’explica que a l’escola un dels seus companys s’ha rigut d’ell perquè porta la dessuadora de color rosa, o han deixat de banda a una de les seves amigues a l’hora de jugar a futbol pel simple fet de ser nena, penso en el llarg camí que encara ens queda per recórrer i aconseguir canviar les noves generacions.

Els seus problemes són també els meus. I el poder que m’atorga l’etiqueta d’artista vull aprofitar-lo per donar veu a alguns dels seus maldecaps, que alhora, també són problemes d’altres persones o col·lectius. Però, qui o què em dona dret a parlar en nom seu? Quin és el meu paper com a mediadora entre els problemes dels meus fills i una part de la societat? El meu art ha d’intervenir o intentar transformar la realitat social? Tot i que en aquest món globalitzat, on les desigualtats i les relacions de poder, entre d’altres, són més visibles que mai, el meu enfocament artístic pot ser una eina poderosa si s’utilitza amb un sentit profund de responsabilitat. El més important és investigar des del respecte i la reflexió. No caure en l’error de simplificar els discursos i apropiar-se de les històries que estem narrant, hem d’evitar reforçar aquestes desigualtats (Foster, 2001). 

Una artista que m’inspira i que n’és un clar exemple és Núria Güell (1978). Aquesta artista reivindicativa realitza una investigació minuciosa de cadascun dels projectes artístics que realitza. S’implica professionalment i personalment en tots ells. “Ayuda Humanitaria” és una obra que exemplifica el compromís de l’artista, que va decidir casar-se amb una persona que no coneixia per ajudar-lo a obtenir la nacionalitat espanyola. Desafiant les concepcions tradicionals d’ajuda humanitària i exposant les dinàmiques de control i desigualtat inherents a aquestes iniciatives. 

Núria Güell. Ayuda Humanitaria. 2008-2013

Tanmateix, la temàtica, el context i els objectius de les meves pràctiques artístiques acostumen a tenir el mateix origen i el mateix propòsit. Reconec que l’origen és el malestar dels meus fills, i el propòsit sempre és sempre, el reivindicatiu. Perquè així com Arthur Danto parlava de dues categories per anomenar quelcom art, el seu context i el consens dins el món de l’art (Fontdevila, 2018), a mi m’agrada entendre l’art que faig com una eina que combina la bellesa amb un missatge altament reivindicatiu. De fet, “Lliure per ser i fer”, segueix aquestes dues premisses, la bellesa de la fotografia amb l’ús acurat de filtres, amb el gran poder reivindicatiu de les imatges.

Lliure per ser i fer, 2023

De tal manera, que les meves pràctiques artístiques tenen certa interdependència del que els succeeix als meus fills o les meves preocupacions com a mare. Una de les pràctiques artístiques que més em va marcar va ser “Infantesa Robada. Arxiu d’abús sexual infantil”, en aquesta peça de videocreació parlo sobre l’ASI, l’Abús Sexual Infantil. Arran d’una xerrada de la Fundació Vicki Bernadet vaig voler tractar aquesta enorme problemàtica que afecta, com a mínim, un de cada cinc infants. Per tots aquests motius d’injustícia, no m’agrada crear peces aïllades, autònomes i sense cap mena d’objectius, més que el purament estètic (Fontdevila, 2018). La meva intenció és parlar i criticar el context, crear idees rupturistes relacionades amb les desigualtats i els malestars que m’envolten a mi i la meva família. 

Infantesa Robada. Arxiu d’abús sexual infantil, 2022

Tal com defensa Bruno Latour (1947), la idea “pura” de l’art és incorrecte. Tots els agents implicats en l’art (els artistes, el públic, etc.), no únicament transmeten l’art sinó, el que per mi és més important, l’interpreten i el transformen. L’art no depèn d’una única cosa, sinó que depèn d’una xarxa de relacions de qualitat entre molts factors, està connectat a tot el que l’envolta. És un sistema relacional. És necessari trobar l’equilibri entre el que és disruptiu i seguir les convencions.

Actualment, vivim en una comunitat envoltada de problemàtiques socials a molts nivells com poden ser la violència masclista, les desigualtats econòmiques o el baix nivell educatiu. Problemes que es veuen reforçats i s’alimenten dels nous mitjans i el seu poder intrínsec de control sobre la societat. L’accés a les noves tecnologies crea discursos pobres i superficials que arriben a les pantalles amb més poder que mai. Discursos pobres o falsos que els més joves veuen a través de les xarxes socials i que fan seus com si fossin veritats absolutes, que l’únic que aconsegueixen és crear més desigualtats i males conductes. Si el meu tiktoker de referència explica que els infants marroquins són una molèstia per la comunitat o que existeixen granotes voladores, jo promulgaré aquestes teories als que m’envolten i les defensaré amb totes les meves forces.

Per aquests motiu, les meves pràctiques artístiques reivindicatives, tenen com a origen aquest malestar generat i divulgat per la societat. Però no parlo de problemàtiques actuals, tracto temes que sempre hi han sigut, però que s’han amagat i s’han trasmès com a quelcom normal. Comportaments i pensaments enquistats que ja no callen, tot el contrari, s’estudien i es denuncien. Un dels meus primers projectes, “Maternar” va consistir a crear un mural per a parlar sobre la maternitat i les pressions externes que ens imposen i ens imposem a l’hora de criar. Ens diuen que hem de ser unes mares exemplars, alhora, hem de tenir una bona feina, i cuidar la nostra parella i ser unes bones mestresses de casa. Aquest mural exemplifica totes aquestes pressions imposades. 

Maternar, 2021

Aquests projectes tenen un valor i una funció determinada en funció de l’època, la cultura i el públic que l’envolta. Un exemple senzill de mostrar aquesta rellevància del context és portar una obra d’art a una altra cultura o, inclús, a una altra època. Vegem-ho, si agaféssim el quadre d’Edward Hopper, Gas, i el mostréssim a França abans de l’existència dels cotxes ningú l’entendria. Es convertiria en quelcom vingut del futur. 

Per aquest motiu, el meu interès de mostrar el meu projecte artístic “El gènere a través de l’art”, als centres educatius. Ens trobem en una l’època en què alguns infants són lliures de fer i ser el que volen. Infants amb un element clau, el suport per part d’algunes famílies i algunes amistats. Infants que tenen la llibertat que altres generacions no han tingut mai. El meu fill té companys que quan el seu pare el ve a recollir li diu que no ha de tractar amb duresa a les nenes, que són més delicades, però també hi ha el nen que surt ben content de l’escola amb la seva jaqueta nova de color rosa. Però aquesta situació encara xoca amb la cultura en què encara vivim. Una cultura retrògrada i enquistada, adultocentrista que constantment col·lisiona amb tots aquests pensaments.

En un punt mitjà veiem que cada cop són més les noies que juguen a futbol, però encara podem passar per un entrenament i sentir la frase de l’entrenador: “lluites com una nena”. Tot i que ja podem veure com hi ha marques comercials sense distinció de gènere en els seus productes, encara anem a comprar un ou de xocolata i ens pregunten si el volem rosa per a una nena o blau per a un nen. I així podríem seguir amb centenars d’exemples. 

En la mateixa línia i després d’haver llegit el llibre “Coeducar, aposta per la llibertat”, he pogut entendre, i alhora, esgarrifar-me per tot el que he llegit. La jerarquia de gènere, com els homes pel simple fet de ser-ho estan per damunt de les dones. La prohibició dels estudis a les nenes o el limitat accés de les dones a càrrecs superiors quan s’ha demostrat que acadèmicament són més potents que els nens. La diferència de tracte entre sexes, s’ha demostrat que ja dins la panxa de la mare, es tracta i parla amb més delicadesa i cura a les nenes que als nens. El que més m’ha preocupat ha estat veure tot això de primera mà al parc, a casa o a qualsevol lloc. 

En relació, el text de “Teoría de la deriva”, m’ha fet pensar en una part del llibre de Marina Subirats (1943) on explica que en els centres educatius, les noies es mouen menys i acostumen a estar en zones més apartades, com porxos o racons on seure. Les zones més centrals i concorregudes, com la pista de futbol o bàsquet, són per als nens. Aquesta situació, de retruc, afecta la psicogeografia de l’entorn. La coeducació, igual que a la deriva, també ha de dur a terme una anàlisi crítica dels espais i la seva organització. S’ha de replantejar l’arquitectura i fomentar un espai flexible i realment significatiu (Debord, 1999).

Aquesta jerarquia de gènere de la que parla Subirats em preocupa especialment i personalment d’ençà que vaig saber que tindria una filla. Tot i que no hauria de ser així, i pot contradir el meu discurs anterior, no podem educar de la mateixa forma un nen o una nena, utòpicament seria l’ideal, però vivim en una societat que no està preparada. Tinc ganes de preparar un projecte feminista per a defensar els drets i denunciar tots els maltractaments que reben les nenes. Quan penso en poder de lluita feminista i poder penso en Marina Abramovich (1946), i en especial la seva obra performativa “Rythm 0”, un crit de resistència a la cara del control i el poder. Tant de bo, tenir una part de la valentia i de la força d’aquesta artista.

Un altre dels punts rellevants és el context, com totes aquestes pràctiques artístiques tenen un context determinat. Tots neixen i creixen d’una determinada situació. Un exemple és la meva pràctica artística “Mallot” té com a context la pressió social i els prejudicis que s’associen a la pràctica del ballet per part d’un nen. El Nil va rebre molts comentaris sobre com havia de fer la seva activitat extraescolar de ballet. “Et pots posar mallot, però no tutú” o “I no hi ha roba de ballet per a nens?”. Aquest és un clar exemple d’art activista que utilitza el cos, el simbolisme i la ironia per a posar en qüestió els prejudicis de gènere i promoure una societat més inclusiva i lliure. Vaig convertir el cos en suport, matèria i signe alhora (Vidiella, 2013).

Mallot, 2022

Des del meu punt de vista, les pràctiques artístiques han de tenir un efecte sobre la societat, han de tenir la voluntat de fer valdre el potencial del treball col·laboratiu per crear vincles, generar transformacions socials i redefinir models tradicionals. I això ho he intentat aconseguir en la majoria de les meves pràctiques, i també ho vull aconseguir amb “El gènere a través de l’art”, en el seu vessant més participatiu. En la relació entre els infants quan hagin de crear una peça col·laborativa. Qüestionar les estructures que ja existeixen i fomentar noves formes d’aprenentatge i convivència. Aquest treball cooperatiu entre els infants, on cada grup contribueix amb idees i reflexions, valora els processos col·laboratius allunyant-se de l’individualisme tradicional i fomentant la participació horitzontal (Marzo, 2007). La proposta del taller, on es crea una escena lliure d’etiquetes de gènere materialitza aquesta noció de treball col·lectiu com una forma d’explorar idees complexes i transformar dinàmiques socials. Generar canvis profunds amb les eines de la part pràctica i participativa.

Per acabar, m’agradaria exposar en la importància de les relacions que l’art crea entre les persones, les idees i el seu entorn. Una obra d’art, té la capacitat de ajuntar coses que no tenen cap tipus de relació i convertir-les en quelcom significatiu. És el cas d’una de les meves peces fotogràfiques “Diversitat de gènere en curs”, una fotografia que parla sobre el maltractament i l’aïllament, a través d’un munt de peluixos. Aquesta peça crea un diàleg amb el públic, tal com diria el crític Serge Daney (1944), “una obra ha de tenir un rostre que ens mira, com si demanés un diàleg” (Bourriaud, 2006).

Diversitat de gènere en curs, 2022

En resum, busco reflexionar sobre la responsabilitat social de l’art i la seva capacitat per transformar la realitat a través de pràctiques reivindicatives i participatives. Les meves experiències personals, especialment com a mare, són la principal font d’inspiració de les meves obres, que aborden problemàtiques com els estereotips de gènere, les desigualtats i altres injustícies socials. Influïda per artistes com Núria Güell, Marina Abramovich i d’altres teòrics, defenso l’art com una eina relacional que combina bellesa i denúncia, allunyant-me de l’estètica pura per apropar-me a la crítica social. A través dels meus projectes, vull qüestionar les estructures culturals i promoure canvis reals mitjançant processos col·laboratius i participatius, amb l’objectiu de contribuir a una societat més inclusiva i igualitària.

 

Bibliografia

• Becker, Howard. Mundos del arte y actividad colectiva. Universidad Nacional de Quilmes, 2008.
• Bourriaud, Nicolas. Estética relacional. Buenos Aires: Adriana Hidalgo, 2006.
• Debord, Guy. Internacional situacionista, vol. I: La realización del arte. Madrid: Literatura gris, 1999.
• Blanco, Paloma. Explorando el terreno. Ediciones Universidad de Salamanca, 2001.
• Fontdevila, Oriol. El dispositivo del arte. Bilbao: Consonni, 2018.
• Forné, Ester. “¿Por qué las artes son útiles en la transformación pedagógica de los centros educativos?” Revista Espacios 43, no. 12 (2022): 48–58.
• Foster, Hal. El retorno de lo real. Madrid: Akal, 2001.
• Güell, Núria. “núria güell”. Data d’accés: 20 de desembre de 2024. https://www.nuriaguell.com/portfolio/ayuda-humanitaria
• Hablarenarte. “Glosario imposible”. Data d’accés: 19 de desembre de 2024. http://www.hablarenarte.com/catalogos/doc_glosario_imposible/obra/index.html
• Marzo, Jorge Luis. “Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas”. Data d’accès: 17 de desembre de 2024. https://www.soymenos.net/
• OpenAI. (2024). ChatGPT (v2) [Large language model]. https://chat.openai.com/chat
• Subirats, Marina. Coeducació, aposta per la llibertat. Barcelona: Octaedro Editorial, 2017.
  
• Vidiella, Judit. Pràctiques encarnades i espai. Recursos d’aprenentatge textual, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC), 2013.
• Yúdice, George. El recurso de la cultura: usos de la cultura en la era global. Barcelona: Gedisa, 2002.

En aquest sociograma he representat els pilars més importants del meu projecte. Per una banda, la sèrie fotogràfica i, per altra banda, la intervenció a l’escola. Tot unit sota el mateix lema, la llibertat de ser i fer. Podem veure com hi apareixen altres agents implicats com la mestra, el centre educatiu, la societat, etc.

Hi trobem dos contextos relacionats. La situació personal del meu fill a l’escola, que representaré des de la finestra de la seva habitació i els globus de colors i negres. I aquest treball previ em servirà per a presentar i fer una intervenció a l’escola i l’aula del meu fill. Allà on ell rep aquests comentaris, allà on es troben aquests infants que recriminen i limiten als seus propis companys i companyes amb els seus comentaris punyents.

Els canvis més rellevants des de l’inici han estat la forma de presentar el projecte artístic. Serà una eina de treball per a parlar de la coeducació, el gènere i la llibertat individual i col·lectiva dels infants. Un espai de llibertat d’expressió verbal i artística.

He introduït també una part expositiva. En aquesta els infants exposaran les creacions  que hagin fet a la part pràctica de la intervenció, al taller. Aquesta exposició es durà a terme a la biblioteca del poble, on familiars, amics i tots els habitants del poble que ho vulguin la podran visitar. Aquesta exposició també comptarà amb la projecció de la meva peça artística en format vídeo en bucle.

He volgut afegir també una part molt important com és la família. Les famílies tenen un enorme pes en els aprenentatges i comportament dels més petits. Els infants reprodueixen comportaments i comentaris dels seus adults de referència, que acostumen a ser els pares, mares i germans o germanes. Pot ser els canvis han de començar per la família, i per aquest motiu és important fer-los partícips d’aquesta intervenció.

El meu projecte pretén ser una eina reivindicativa, i alhora, educativa. Vull realitzar una sèrie fotogràfica que presentaré en format d’Stop Motion, amb una veu en off explicant el que està succeint, pensaments, idees, etc. A més, subtitularé l’àudio per a facilitar-ne la comprensió.

Amb aquest projecte parlaré del gènere i la dificultat que tenen alguns infants de fer i ser el que vulguin fora i dins l’escola. Com se senten reprimits pels seus propis companys i companyes, pels familiars i desconeguts, serà un trajecte que mostrarà com aquestes accions poden arribar a afectar el desenvolupament personal i col·lectiu dels infants.

La idea és presentar aquest projecte artístic al cicle inicial de primària (1r i 2n de primària), fer una xerrada i realitzar un taller per a parlar sobre el gènere i la coeducació amb els infants. Què és la coeducació? És el mètode educatiu que es basa en el principi d’igualtat i la no discriminació per raó de gènere.

La bitàcola m’ajudarà a estructurar i analitzar tots els passos que vaig seguint. Em sembla molt interessant l’ús d’aquesta eina de registre per a portar un control exhaustiu del procés artístic. Descobrir la bitàcola m’ha fet pensar en l’artista Maru Quiñonero (1979), ella escriu un text relacionat amb la seva obra pictòrica que l’acompanya i forma part d’aquesta. M’agradaria que la meva bitàcola, a banda de ser un registres, fos un relat del meu projecte artístic.

Enllaços bitàcola:

https://drive.google.com/drive/folders/1_EzgQiuuCmsYD8rPqeuVu7hc-o-2qMk3?usp=sharing

 

Bibliografia

RTVE. “Desatados 220. Maru Quiñonero.” 2022. Data d’accés: 11de novembre de 2024, https://www.rtve.es/play/audios/desatados/desatados-maru-quinonero/6483188/

Subirats, Maria. Coeducació, aposta per la llibertat. Barcelona: Octaedro Editorial, 2017.

Carrasco, Sílvia. La coeducación secuestrada. Barcelona: Octaedro Editorial, 2022.

 

Núria Güell, La Feria de las Flores

Núria Güell amb La Feria de las Flores, ens parla sobre l’explotació sexual infantil, sobre el patriarcat i com la societat dona l’esquena a aquesta terrible situació i tot el que l’envolta. A través d’una peça videogràfica mostra l’obra de forma més directa i elimina l’aura mística que acompanya l’objecte de l’obra d’art.

El meu projecte para sobre el gènere i com la societat és la que dicta el que està bé i el que està malament amb relació al gènere i la sexualitat dels infants. Utilitzaré la fotografia vertical, desprenent un to subjectiu i intimista (Cortiglia i Cesari, 2022). Jugant amb la combinació de color i el blanc i negre vull parlar d’atemporalitat i tristesa.

Tots dos projectes neixen a favor dels drets fonamentals dels infants. Tot i que, parlen de temes diferents, es poden relacionar a escala social i cultural. Tant l’explotació sexual infantil com la repressió de gènere i sexualitat passen inadvertits a causa de la indiferència i a la complicitat de la societat.

Núria Güell és l’autora del projecte, però va comptar amb la col·laboració de quatre menors que havien estat víctimes d’explotació sexual. Quatre noies que van voler explicar al món les seves pròpies vivències.

En el projecte que vull dur a terme jo soc l’única autora, i serà una autoria individual. En un principi, no tindré de la col·laboració de ningú, però si arriba un dia que s’exposa el meu treball m’agradaria disposar d’experts per a fer xerrades sobre la temàtica.

Admiro molt de la Núria Güell, el seu compromís fins a les últimes conseqüències, amb els projectes que realitza. Escolta les necessitats de l’obra i estira els límits fins on sigui necessari. No li importa traspassar límits morals, socials o legals (Mareu, 2023).

Ara per ara, no sé si seria capaç de traspassar cap límit, sobretot legal, amb el meu projecte, però m’agradaria tenir la valentia que té ella per a poder-ho fer. Tot i que el meu projecte no ha d’anar cap aquest camí, mai se sap on puc arribar a exposar-lo o els agents que em trobaré en un futur.

Núria Güell va rebre una invitació del Museu de Antioquia per a crear un projecte en relació amb la violència en el cos femení. En aquest cas el lloc era clau per a poder dur a terme el projecte. El museu és on estaven les pintures i escultures de Fernando Botero, artista costumista, i d’on sortiran totes aquestes explicacions relacionant les experiències de les nenes amb les pintures d’escenes i costums de la societat de l’època.

El meu projecte també té un vincle irreemplaçable, on l’obra perdria tot el significat. La finestra de casa on s’atraparan tots els globus i amb ells totes les emocions dels infants. S’estableix un vincle entre el treball i el context, una especificitat que és irreemplaçable (Coderch, 2020).

Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció ha estat l’origen de la seva idea. Ha nascut arran d’una experiència pròpia. Veure la quantitat de nenes esperant per prostituir-se darrere el museu, o la venda dels serveis de menors com si es tractés d’un lloguer de cotxes.

A diferents nivells, però la meva idea de projecte també ha sorgit d’una experiència personal amb el meu fill gran. Veure tots aquests agents interns i externs que el limiten i li diuen el que pot fer i ser i el que no.

Güell tenia una cosa clara, la Yolanda, la Valentina, la Jade i l’Evelyn: “podien dir el que volguessin, i si el públic no volia escoltar, no era problema seu” (Magazín, 2016). Jo vull que les meves fotografies diguin el que vulgui i com vulguin, interpel·lar al públic, i si aquest decidir marxar era problema seu. Els que veiem i callem són responsables del que està passant.

Una de les frases impactants és: “el plaer arrasa amb tot, en tots els àmbits” (Mareu, 2023). Te n’adones, que sigui l’àmbit que sigui tot es redueix a fer sempre allò que provoqui plaer, benestar i rebutgi el malestar, tot això des de l’egoisme i sense importar-ne les conseqüències.

En aquest projecte, tal com succeeix amb el projecte de Núria Güell, vull sortir de la posició de víctima instal·lada en el victimisme i ser una víctima i assumir-ho amb identificació i força per a reivindicar des de la lluita i no la pena i decadència.

La Feria de las Flores, ha estat esposada a escala audiovisual a diferents punts del món. La seva repercussió la portat a ser una peça d’exposició per a denunciar l’explotació infantil. M’agradaria que el meu projecte també fos una eina de difusió en forma d’exposició itinerant o material imprès.

En conclusió, tot i tractar temes diferents, convergeixen en la lluita pels drets fonamentals dels infants i la denúncia de la complicitat social davant la repressió de gènere i l’explotació. El meu desig seria que la meva obra, com la de Güell, esdevingui una eina per sensibilitzar el públic i generar canvis, tot interpel·lant-lo amb força i autenticitat. En definitiva, aquest text subratllo la importància de l’art com a mitjà de denúncia i transformació social.

BIBLIOGRAFIA

• Coderch, Lua. Projecte en context. Recursos d’aprenentatge textual. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). 2020. https://arts.recursos.uoc.edu/projecte2/projecte-en-context/
• Cortiglia, Fernando José., Cesari, Luciana. Fitxes temàtiques sobre recursos espressius en fotografia. Recursos d’aprenentatge textual. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). 2022.
• Moreu, David. “Núria Gëull. “La feria de las Flores””. 2023. Data d’accès: 19 d’octubre de 2024. https://www.sep-psicoanalisi.org/2023/09/01/nuria-guell-la-feria-de-las-flores/
• Güell, Núria. “núria güell”. 2015-16 Data d’accès: 19 d’octubre de 2024. https://www.nuriaguell.com/portfolio/la-feria-de-las-flores/
• Magazín. “Núria Güell: La Feria de las Flores”. 2016. Data d’accès: 20 d’octubre de 2024. https://universes.art/es/magazine/articles/2016/nuria-guell

Aquesta setmana passada vam veure la pel·lícula Inside Out 2. Dos dies després de veure-la, el meu fill gran, el Nil, quan estàvem estirats al llit abans d’anar a dormir, em va preguntar si ell també tenia tots aquells personatges al cap. Com vaig poder, vaig explicar-li que tots aquells personatges eren emocions que tots i totes les teníem dins. Que tot aquest grup d’emocions ens feien ser qui érem i llavors va ser quan em va dir que ell en aquell moment estava trist perquè un company de classe li havia dit que com portava els cabells llargs era una nena i que se’l volia tallar.

Seguint la temàtica dels meus últims projectes, parlaré sobre els infants i totes les paraules negatives i repressores que reben pel simple fet de ser i fer allò que senten, perquè no es troben dins dels principis que marca la societat.La tècnica que utilitzaré serà la fotografia, jugaré amb el blanc i negre combinat amb el color alterat. El lloc serà una finestra de casa, el lloc que m’ha acompanyat en els últims projectes i que ja ha adquirit un significat molt important per a les meves creacions artístiques.

En aquesta finestra atraparé molts globus de colors. La idea és utilitzar aquests globus com a símbol de les emocions que tots els nens i nenes tenen dins. En canvi, els globus negres representaran totes aquelles frases que reben dels altres per a reprimir-los, jutjar-los i limitar-los. La intenció és esborrar totes les emocions, anul·lar els infants amb tots aquests globus negres com a reivindicació.

Crearé paraules amb els globus negres. Aquestes paraules aniran apareixent entre tots els globus de colors que estaran dins els barrots de la finestra de casa. Tot i que aquesta part més tècnica encara he de mirar com fer-ho perquè es llegeixi correctament.

Carregant...

Actualitza

«Nunca pinto sueños o pesadillas. Pinto mi propia realidad.» Frida Kahlo

L’art sempre ha format part de la meva vida, però no ha estat fins a l’última dècada que ha entrat amb força al meu dia a dia. Vaig començar formant-me amb referents clàssics com Pollock o Hopper i, actualment, forment part de la meva llista figures com Marina Abramovic, Bruce Nauman o Núria Güell.

Des del principi he dut a terme projectes basats en l’experiència i les situacions personals. La gran majoria empesos per la necessitat de reivindicar diferents situacions.

Als inicis del grau les meves obres i pràctiques artístiques no tenien relació entre elles. Totes es creaven de forma independent i no seguien ni el mateix camí, la mateixa direcció, ni tenien el mateixos referents.

El canvi es va començar a intuir quan vaig pintar un mural sobre la maternitat. Em vaig inspirar en l’Amaia Arrazola. Va fascinar-me la seva forma de veure la maternitat, caòtica i divertida, tal com ho mostra al seu llibre Meteorito(1). Però també els colors i els traços dels seus murals.
Així com el seu discurs sobre la necessitat de l’esforç i el treball incansablement per arribar a cada punt de partida(2).

El punt d’inflexió en la meva trajectòria artística va ser el 2021 amb l’inici de l’assignatura Projecte I. Vaig iniciar el curs amb moltes ganes, però a mesura que avançava l’assignatura estava més desmotivada. No vaig aconseguir trobar una pràctica artística que s’adeqües a tot el que anava recollint. Igualment, durant les diferents activitats vaig recopilar un llistat de temes i referents amb els quals treballar.

Amb tota aquesta informació extreta de Projecte I, juntament, amb un context familiar complicat, vaig iniciar el 2022 el de Taller de videocreació i el Taller de fotografia. Les llavors que havia plantat a l’assignatura de Projecte I, van germinar amb l’ajuda del context.

El Nil és el meu fill, i en aquells moments tenia cinc anys. Al Nil li encanta el ballet, el color rosa, portar faldilla, els cabells llargs i pintar-se les ungles. I per aquest motiu va començar a rebre comentaris negatius amb la premissa: “això que fas/duus és de nena”. Comentaris d’altres infants, d’adults i familiars.

I amb tot això, van néixer les dues pràctiques artístiques que porten per nom: “Cadascú és com és” del Taller de videocreació, i “Diversitat de gènere en curs” del Taller de fotografia.

A “Cadascú és com és” vaig mostrar tots els pensaments que em passen que tinc quan el Nil em demana que li pinti les ungles, o que sí es pot posar faldilla. Comentaris emesos per la societat retrògrada actual. Vaig narrar les dificultats associades per culpa d’aquesta càrrega cultural i social.

Títol i any: Cadascú és com és, 2022
Artista: Isabel Costa (El Papiol, 1988)
Tipus d’objecte: Enregistrament audiovisual
Duració: 2’07’’
Sistema d’àudio: Estèreo
Format: 16:9

“Diversitat de gènere en curs” tracta sobre l’empresonament físic i psicològic que pateixen els infants. No poden ser i viure com ells voldrien, ni fora ni dins de casa. És una fotografia que ofereix un relat i un testimoniatge de com les actituds repressores i controladores fan que els infants se sentin atrapats, abandonats i ferits. Els peluixos, com a icona, representen la innocència, la puresa i la tendresa. Adjectius que haurien d’anar de bracet de qualsevol infant, però, en canvi, queden apagats i retinguts entre uns barrots que no els deixen florir.

Títol i any: Diversitat de gènere en curs, 2022
Artista: Isabel Costa (El Papiol, 1988)
Tipus d’objecte: Fotografia digital amb càmeraNikon D5000
Format: 30 x 40 cm

Arran de tots aquests contextos, pensaments i idees amb què ens trobem, els meus treballs han anat girant al voltant de la dissidència sexual infantil i el gènere.

L’any següent, el 2023 neix una de les obres de la que estic més orgullosa, una sèrie de fotografies anomenada “Lliure per ser i fer”. Agafant el Nil gran com a actor creo un diàleg entre els barrots de la finestra i els sentiments d’angoixa, por, solitud i tristesa. Aquesta sèrie està pensada per parlar sobre la dissidència sexual infantil i el gènere de forma potent i impactant.

Títol i any: “Tristesa” de la sèrie “Lliure per ser i fer”, 2023
Artista: Isabel Costa (El Papiol, 1988)
Tècnica, mitjà i suport: Fotografia digital impressió amb plotter digital sobre foam
Dimensions: 150 x 200 cm

 

Títol i any: “Por” de la sèrie “Lliure per ser i fer”, 2023
Artista: Isabel Costa (El Papiol, 1988)
Tècnica, mitjà i suport: Fotografia digital impressió amb plotter digital sobre foam
Dimensions: 150 x 200 cm

 

Títol i any: “Solitud” de la sèrie “Lliure per ser i fer”, 2023
Artista: Isabel Costa (El Papiol, 1988)
Tècnica, mitjà i suport: Fotografia digital impressió amb plotter digital sobre foam
Dimensions: 150 x 200 cm

 

Títol i any: “Angoixa” de la sèrie “Lliure per ser i fer”, 2023
Artista: Isabel Costa (El Papiol, 1988)
Tècnica, mitjà i suport: Fotografia digital impressió amb plotter digital sobre foam
Dimensions: 150 x 200 cm

Títol i any: “Pressió” de la sèrie “Lliure per ser i fer”, 2023
Artista: Isabel Costa (El Papiol, 1988)
Tècnica, mitjà i suport: Fotografia digital impressió amb plotter digital sobre foam
Dimensions: 150 x 200 cm

 

Per acabar, la meva intenció és continuar visibilitzant aquests problemes. Em sento molt identificada i molt còmode treballant en aquests contextos des de la pràctica artística, i és un aspecte que ara mateix defineix la meva forma de pensar i crear.

Per aquestes pràctiques artístiques he tingut molt present els treballs i ideologies de referents d’àmbits molt diferents.

Santiago Sierra(4) (1966) i l’enfocament provocador i crític de les seves obres. Involucrat en temes de desigualtat social i les estructures de poder. A més, l’estudi de les relacions de poder que, en aquest cas, es manifesten a nivell social.

En aquesta mateixa linia està la Núria Güell(5) (1981). Qüestiona les estructures de poder, les dinàmiques d’opressió i qüestiona la moralitat. M’interessa molt la seva forma de fusionar l’art amb l’activisme, el que s’anomeva artivisme(3).

De l’artivisme també neix la meva admiració per l’artista urbà Banksy(6) (1970?) . Un dels meus objectius és aconseguir el seu poder de sàtira i ironia en les seves creacions. M’encanta la seva forma de lluita contra les desigualtats i la injusticia. Les obres més destacades a favor dels drets dels infants: “Slave labour”, “No future” i “Child soldier”, entre d’altres.

Una altra referent és, Pipilotti Rist (7) (1962). Aborda qüestions socials i psicològiques a través de les seves obres, amb la videocreació. Crea una experiència visual y sensorial on tracta sobre la reapropiació del propi cos. Els seus treballs content aquesta abstracció i poesia que m’atrau.

Des d’una vessant més ferotge trobem Marina Abramovic(8) (1946). L’artista considera que la vida i l’art no poden separar-se. Els meus projectes viuen d’aquesta premisa en la que costa de trobar on comença la vida personal i acaba l’obra d’art. La seva valentia a la performance Rhythm 0(9).

Per últim, vull parlar de Félix González-Torres (1957-1996). Les seves obres aborden temes profundament personals, com la mort, l’amor, la pèrdua, la identitat i l’homosexualitat sovint utilitzant elements senzills i quotidians per crear un art carregat de significat. L’obra més impactant va ser “Untitled” (Portrait of Ross in L.A.)(10).

 

 

BIBLIOGRAFIA

(1) Arrazola, Amaia. El Meteorito. Barcelona: Lunwerg Editores, 2020.
(2) Amaia, Arrazola. “Creativity: Where does the magic happen?”, 2015, TEDx Talks, ted.com/watch/tedx-talks
(3) Serna, Andrés Claudio. Videoart, feminismes i artivisme LGTBI. Recurs d’aprenentatge, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC), 2019.
(4) Sierra, Santiago. “Santiago Sierra”. Data d’accés: 29 de setembre de 2024, https://www.santiago-sierra.com/
(5) Güell, Núria. “núria güell”. Data d’accés: 29 de setembre de 2024, https://www.nuriaguell.com
(6) Banksy. “Banksy”. Data d’accés: 28 de setembre de 2024,https://banksy.newtfire.org/html/gallery_pages/graffiti/no_future.html
(7) Rist, Pipilotti. “Pipilotti Rist video artist”. Data d’accés: 28 de setembre de 2024, https://pipilottirist.net/
(8) Abramovic, Marina. “Marina Abramovic”. Data d’accés: 28 de setembre de 2024, https://www.marinaabramovic.com/bio.html
(9) Líneas sobre arte. “Ritmo 0 de Marina Abramovic (1974)”. Data d’accés: 29 de setembre de 2024, https://lineassobrearte.com/2017/07/10/ritmo-0-de-marina-abramovic-1974/
(10) HA!. ““Sin título (Retrato de Ross en L.A.)”. Data d’accés: 28 de setembre de 2024, https://historia-arte.com/obras/sin-titulo-retrato-de-ross-en-l-a